UN BARRAL DE MALLAL

... un barral de mallal ????

Aquesta és la pregunta que em vaig fer quan vaig llegir aquesta expressió.... Sé el que és un barral i també el que és un mallal, però aquestes dues paraules juntes no les havia sentit mai referint-se a un estri antic de terrissa.

Aquesta expressió la vaig poder llegir a un article publicat a "ESTUDIS DEL BAIX EMPORDÀ" de l'Institut d'estudis del Baix Empordà. Es tractava d'un article escrit per Anna Maria Corredor amb el tema "DOS INVENTARIS DEL MAS CORREDOR DE CAMARGUES (PALS) AMB LA GUERRA DEL FRANCÈS PEL MIG"

Llegir aquests tipus d'articles ho trobo molt emocionant, et trasllada a èpoques antigues, et treu la pols de paraules quasi en desús i et dona pistes de com seria la vida quotidiana, pensant amb aquells objectes que tenien les cases i que eren d'us comú.

És interessant que en tot l'inventari, quan es para de mallals, no es parla com un objecte en sí mateix, sino com a unitat de mesura. De fet es parla de mallals, botes, quarteres, càrregues.... com a unitats de mesura.

Per exemple, para de "dos botatxos vinagrers, un de sinch y altre de tres mallals" o sigui, aquests "botatxos" tindrien una cabuda d'uns 80 litres el primer i uns 44 litres l'altre.

També parla d'un "carretell de tres mallals, buit, usat"... un carretell era una bóta petita.

En quan als barrals, una mena de garrafa de terrissa per posar-hi vi, en parla vàries vegades. Per exemple, en quan a estris per la producció de vi, parla d'aixetes, barrals, botatxos, bótes, carretells, embut, gerra, mitjot, premses, semals i tina.

En altres parts parla de barrals xichs de terrissa negre usats.

I per fi.... la peça que em va fer despertar la curiositat..... un BARRAL DE MALLAL AB EIXETA USAT.

O sigui.... un barral amb una aixeta a la part inferior per poder treure el vi d'una cabuda d'un mallal, o sigui, 15.48 litres.

Eus aquí un grapat de barrals.... i per fi.... el barral de mallal amb aixeta. Un gran barral amb eixidiu d'una cabuda aproximada de 16 litres.

Una filera de barrals....

UN CÀNTIR D'OLI

De càntirs ni ha de vàries formes i usos. Un dels usos que se li ha donat al llarg del temps ha sigut per contenir oli.

Una d'aquestes peces és la que mostro a continuació.

Els càntirs d'oli tenen un sol broc, normalment amb bec per tal de poder abocar l'oli de la millor manera.. La seva mida varia; n'hi ha de molt petits i de molt grans com aquet que he pogut recollir. És una peça segurament feta a Figueres... o pot ser a La Bisbal. Aquests càntirs moltes vegades eren completament vidriats per tal que no transpuessin, a vegades també eren de ceràmica negra... peró aquest té només vidriada la part superior. Ha de ser una peça molt antiga. Jo crec que del segle XIX.

Una pecualiaritat que té aquesta peça és que ha sigut grapada... o reparada. O sigui.... que va tenir una petita desgràcia, algú li va donar un cop i va quedar esquerdada. En lloc de llençar-la la varen guardar fins que va passar pel poble un adobacossis.

Què era un adobacossis??.... doncs era una persona amb un ofici que ara no existex. Els adobacossis recorrien els pobles, tal com ho fan encara alguns esmolets, demanat a la gent si tenien estris de terrissa per adobar (o arreglar). Aquesta gent eren uns artistes. Agafaven uns filferros i grapaven la peça per tal que no s'acabés de trencar. Aleshores tapaven els forats i l'esquerda amb una barreja de sang i cals viva. La peça quedava completament segellada... i sortia molt més a compte reparar-la que comprar-ne una de nova.... sembla ara que tot és d'un sol us.... buffff.. com han canviat els temps.

Aquí poso una foto de la peça. Comparant-la amb la llauna es pot veure la mesura... uns 42 cm. d'alçada.

Un detall del broc.

UN NOU MALLAL DE TERRISA NEGRA DE QUART

Fa uns dies vaig poder aconseguir una altra peça de terrissa negra prou interessant. Un altre mallal fet de terrissa negra a Quart.

Per la seva aparença ha de ser prou antic, crec que pot ser tranquil.lament del segle XVIII. 

A una altra entrada vaig parlar una mica d'aquests estris de terrissa i la seva funcionalitat a LA TERRISSA I EL MON DEL VI.

És interessant que el nom d'aquest artilugi ve donat precisament per la seva capacitat. De fet el mallal era una unitat de mesura utilitzada des de l'edad mitja fins abans que es comencés fer servir el sistema  mètric decimal. Aquest sistema de mesura estava basat en el PORRÓ, que equivalia a 0.968 litres. El mallal, concretament equivalia a 16 porrons, o sigui, 15,48 litres.

D'on ve aquesta paraula... mallal? Sembla ser que aquest mot bé de la paraula "malla" que era una moneda que valia mig diner (o un òbol).... fins aquí sembla correcte... Ara bé, també es diu que d'això es pot desprendre que la cabuda del mallal era la que es podia comprar amb una malla (mig diner)... això jo crec que és més difícil.... tan barat era el vi?.... setze litres només valdrien mig diner?

És cert que altres productes se'ls va posar un nom que podia tenir a veure amb el seu valor, concretament diners o malles, per exemple:

El llibre "El món urbà a la Corona d'Aragó del 1137 als decrets de nova planta", Volumen 3, comenta:

"El 12 de desembre de 1351, pels carrers de Barcelona es va cridar un ban que obligava els revenedors i revenedores a la menuda de candeles de cera en esglèsies i altres llocs de la ciutat que la lliura de pes de candeles tigués un màxim de 24 CANDELES DINALS  o 48 CANDELES MALLALS."

 Tot i que aquí està parlant més aviat de pes i quantitats, és molt probable que també el preu d’una CANDELA DINAL costés un DINER i una MALLAL , una MALLA… o mig diner (dit d’altra manera, un òbol) Seria, penso jo, un preu normal. En aquell temps el preu de la cera obrada es venia aproximadament a 21 diners la lliura.

En aquest cas, la paraura mallal estaria directament relacionada amb el mot malla (moneda de mig diner)

Quina altra explicació es podria donar en el cas de la mesura de capacitat del vi?. Com he dit abans, crec que 16 litres de vi, serien molt barats, ara bé, ... es podria relacionar amb els impostos que s'haurien de pagar per aquesta quantitat de vi?  

L'article  "Arrendament de les imposicions de l' últim quadrimestre de l' any 1334 pel consell d'universitat de Besalú" de Robert Bayer i Castañé comenta:


"Ja entrada la baixa edat mitjana, Besalú, el gran centre comercial de l'actual comarca de la Garrotxa, ,era una vila del rei ; el Consell d'Universitat o Consell del Comú besaluenc tenia una autonomia pràcticament absoluta: era el responsable de tots els serveis comunitaris ... i també de pagar els tributs corresponents a la hisenda reial. La majoria dels ingressos del Comú s'obtenien dels impostos que gravaven sobre quasi tots els productes que es compraven i es venien, o que passaven per la vila de Besalú o pel seu terme: eren impostos directes que estaven obligats a pagar els pagesos, comerciants, artesans, etc., excepte la gent privilegiada (nobles, eclesiàstics i algunes famílies amb privilegis concedits pel rei). "

I ara, parlant de l'oli diu:

"Cada mallal d'oli que es comercialitza paga 2 diners (1 diner el venedor i un altre el comprador), i mig mallal, 1 diner".

Seria possible que un mallal de vi hagués de pagar com impost una malla (mig diner) en algun temps reculat i en algun lloc concret?

Bé tot aixó són suposicions.....

Això és una malla (o un òbol). Una moneda de mig diner encunyat en temps d'Alfons IV, al segle XV a Perpinyà 

Mireu si n'és de petita aquesta moneda...

Aquest és el mallal que vaig poder aconseguir:

És molt bonica la sanefa que té tot al voltant en forma d'ones.

Aquí es pot veure, a la part del davant, el número 41. Aquests números significaven les vegades que s'havia d'omplir el mallal per buidar o omplir una bóta. En aquest cas, 41 vegades. La H, no sé pas que vol dir....



Aquests forats marquen la mesura exacta del mallal.

ESPATLLA DE SENGLAR AL FORN DE LLENYA

L'altre dia vàrem veure una peli de l'Astèrix i em va fer pensar que teníem una espatlla de senglar per coure.... com la podríem fer?.... doncs ho provaríem al forn de llenya.

Aquest senglar no era pas massa gran, l'espatlla feia quasi bé tres quilos. Aquesta és la foto...

Com la prepararíem...? Primer salem i pebrem la carn, després la vàrem posar a una plata amb una mica d'oli, quasi un litre de vi, uns grans de pebre, una mica de romaní, una mica de farigola i un parell de fulles de llor. Tot això deixat tota la nit macerant.

A aquesta foto es pot veure com és la plata... i la mida que té (ocupa tota l'amplada de la nevera)

L'endemà al matí tocava acabar de preparar-ho per posar-ho al forn. Així que vàrem posar-hi algun ingredient més que hi havia per casa.... un parell de tomàquets, un parell de pastanagues, un parell de cabeces d'all, un parell de cebes i un mica de pebrot. Tot en fred.

El forn el vàrem encendre a quarts de vuit del matí... a les deu ja el teníem a punt per posar-hi la carn; estava a uns 250 graus. Vàrem afegir una mica d'aigua i el vàrem posar a coure. Hem de pensar que la temperatura del forn de llenya va baixant a mida que va passant el temps i es va obrint la porta... no és com un forn elèctric que manté la temperatura que li posem.

Aproximadament cada 40 minuts li donàvem la volta i miràvem que no li faltés aigua... això és importantíssim, quan cous alguna cosa al forn has d'assegurar-te que no es quedi mai sec, que sempre hi hagi suc.... i cada vegada que li dones la volta, regar-ho bé per sobre.

Al final va estar quatre hores coguent.... el resultat va ser espectacular.

Aquí encara es podia repelar una mica l'os.... però ja no podíem més.....

NOVES PROVES AMB EL PA

Com he dit més d'una vegada, fer pa casolà cuit amb el forn de llenya, és tot un món.... hi ha tants i tants factors que influeixen que diria que és quasi bé impossible que cada vegada quedin iguals.

De totes maneres, avui hem intentat variar un des ingredients per veure com quedava.

Hem decidit posar una mica més d'aigua a la massa, per lògica hauria de quedar la massa més hidratada i, per tant, amb els forats més grossos i esponjós...

En aquesta entrada vaig explicar més o menys com fem el pa a casa ( recepta del pa ) ... per tant, el que hem fet aquesta vegada és posar més aigua, concretament 700 gr. per 1 kg de farina (la massa mare l'hem fet igual)

Quin és l'inconvenient?... bé, doncs, al ser una massa més hidratada també queda una mica més enganxosa i costa més de treballar. Nosaltres ho amassem a mà. Si s'amassa a màquina no hi hauria d'haver gaire problema, però a mà has d'anar més en compte ja que s'enganxa més a les mans.

El resultat, us puc dir, que ha quedat fantàstic.

Aquí es veuen els pans dins del forn, a punt de treure.

I aquí s'aprecien les llesques amb els forats que us deia... molt més grans i la molla més esponjosa... fa venir salivera només de veure'l..

UN CONQUET DE TERRISSA

Com he dit alguna vegada, sempre és bó mirar a de tant en tant a terra quan caminem.... no sigui que ensopeguem amb alguna cosa o que trobem quelcom interessant.

Bé, doncs heus aquí la darrera troballa.... quasi bé hi vàrem ensopegar. ... L'altre dia vàrem anar a caminar una estona, una petita excursió, i una de les parts era un corriolet que s'enfilava per la muntanya, passant per antigues carboneres. De ben segur totes aquelles muntanyes, fa temps deurien estar plenes de vida i enrenou, homes i bèsties treballant per treure profit del que la natura ens posa a l'abast. 

Els carboners, de vegades, també feien altres coses, solien fer de pagesos. Però quan l'activitat del camp mimbava, podien aprofitar per anar a bosc a fer carbó, una activitat que a moltes zones de Catalunya va durar fins a mitjants del segle passat. 

Havien d'estar molt atents a la carbonera, ja que perquè el carbó sortís bé, s'havia de fer una bona combustió... i això exigia estar atent.

Aquesta gent, menjaven i dormien al bosc mentre duraven les carboneres, i és clar... portaven els atuells necessarsis per fer-ho, sovint càntirs per l'aigua i plats per menjar... entre d'altres estris.

Doncs bé, en una d'aquestes excursions per aquests boscos que ara romanen en silenci, va sortir un d'aquells plats que temps enrere havia servit per apagar la gana... (o si més no, intentar-ho) d'alguna d'aquelles persones que treballava durament per subsistir.

Aquí estem localitzant els trocets...

Aquí... mirant de reconstruïr-lo

Finalment, a casa vaig tapar el forat que va quedar... no van sortir totes les peces.... llàstima; potser la propera vegada que anem per la zona la pluja haurà fet sortir els talls que falten.

Aquesta trobo que és una peça curiosa, ja que té una mida diferent a tots els conquets que tinc. Recordo a casa dels meus avis que n'hi havien uns quants, però tots eren més petits que aquest. Suposo que deu ser de La Bisbal.

Aquí poso la comparació amb dues peces més que tinc; es veu clarament la diferència.... la petita fa 11 cm de diàmetre; la del mig fa 15 cm. (que és el més normal)....  i aquesta en fa 18 de cm. 

L'ESCUDELLA AMB EL FORN DE LLENYA

Una de les coses bones que tenen els forns de llenya és que amb la mateixa encesa pots aprofitar l'escalfor per fer diferents coses a mida que la temperatura va baixant.

La temperatura per fer rostits o àpats per l'estil és alta, uns 200 - 250 graus, però una vegada està cuit, ... què podem fer amb l'escalfor que queda?.... pensem que en un forn de 90 cm. de diàmetre, al cap de 24 hores ha baixat a poc menys de 100 graus.

Bé, doncs una manera d'aprofitar aquesta escalfor és fer una bona escudella i carn d'olla. Ara no us explicaré la recepta de l'escudella... cadascú la pot fer com més li agradi i posar-hi el que normalment hi posa. Però feta al forn és senzillíssim.

Es tracta de posar-ho tot en fred a l'olla.... les patates, col, pastanaga... d'altres verdures.... ossos, carn, pilota.... el que faci falta, tot en fred a l'olla.

En aquest cas n'hem fet dues d'olles.... ja estan a punt...

Ara només queda posar les olles al forn. En aquests tipus de forn petits, no deixem que baixi la temperatura molt, ja que si posem un parell d'olles grans, com en aquest cas, pot fer que fem baixar la temperatura massa. Jo deixaria que la temperatura arribés a uns 150 graus.

Què hem de fer ara??.... res de res !!  esperar... si l'hem posat a mitja tarda, cap a les 6 o 7, la podem deixar tota la nit... que vagi coguent molt a poc a poc, així la substància queda tota dins l'olla i la carn queda que es desfà.

Aquest és el resultat després de més de dotze hores al forn...

Bon profit !!!

ELS MARIDETS

Els maridets són, sense cap mena de dubte, unes peces prou curioses que satisfeien les necessitats d'aquells temps passats.

Avui en dia són peces que ja no s'utilitzen.... i de fet ja fa molt temps que han quedat en desús. 

Perquè servien aquestes boniques i originals peces? Doncs per escalfar. ... Jo no recordo haver-los vist funcionar, però em diuen que a casa dels meus avis n'hi havien.

Els meus avis vivien a un poblet de l'Empordà... de cares a la tramontana, a una casa de pagès on les nits de vent, l'aire passava per tots costats... encara ara recordo el vent com xiulava mentre tots estàvem arramblats a la gran llar de foc, explicant-nos històries o jugant a cartes... Quan ens feien anar a dormir...bufff... quina fred que feia a les habitacions sense calefacció; i quan ens posàvem al llit... alló era una nevera...; de vegades ens posaven la bossa d'aigua calenta i alló ja era una altra cosa.

Bé, doncs el maridet ve a ser com una ampolla d'aigua calenta de temps passats. S'hi posava caliu al seu interior i es posava a dins el llit perquè quedés calent... ; ara bé.... com es feia perquè no toqués directament als llençols i no els cremés? Doncs es posava dins d'un artilugi, una estructura de fusta que es deia BURRO. (curiosa la relació entre Maridet i Burro... :) )


Aquí poso unes fotos d'uns maridets que he anat arreplegant:

Aquests dos primers són de terrissa negra, segurament de Quart. Tenen dues formes diferents i els dos són molt bonics.

Aquest que poso a continuació va sortir d'una casa de pagès del Pla de l'Estany. És de terrissa vermella.

I ara una foto amb les tres peces juntes.

ELS COSSIS

Uns dels atuells de terrissa més grans que solien haver-hi a les cases de pagès eren els cossis. Els cossis eren les peces més grans que es feien a Quart, i estan escampats per molts pobles de les comarques Gironines.

Els cossis solien servir per guardar líquids, moltes vegades oli, vi o aigua. Però també es feien servir per altres ulititats com per fer-hi la bugada, també n'he vist pels horts antics, per guardar-hi aigua.... en definitiva... es podien fer servir per tantes coses com hom es pogués imaginar.

En moltes cases estaven empotrats a les parets... així també es protegien dels cops que se'ls pogués donar.

Als nostres temps ja no solen tenir les utilitats que tenien en aquells temps, moltes vegades serveixen de testos com aquests que us ensenyo.

Aquests dos és molt provable que haguessin servit per magatzemar-hi oli, ja que encara es poden veure restes de greix (també poden haver servit per salar-hi carn).

Per fer els cossis es feien servir uns torns especials, eren baixos, no com els torns normals, ja que eren unes peces molt grans. També és interessant notar que aquestes peces no es feien de cop; es feien per parts... eren tan grans que si s'haguessin fet de cop hi hagués hagut el perill que es trenquessin abans de posar al forn. Les diferents parts es dissimulaven amb els cordons tan característics en aquestes peces. És pel tipus de "cordó" que també es pot veure l'antiguitat de la peça. Les més antigues es feien de manera manual, amb els dits; les més modernes es feien amb una mena de rodet que anava fent les incissions.

Aquestes tres fotos següents pertanyen al primer cossi de la foto de dalt, i com es pot veure, les incissions al cordó han sigut fetes amb un rodet, per tant, és dels més moderns (tot i això té els seus anys)

Aquest és un detall de l'eixidiu del primer cossi

Aquestes dues fotos pertanyen al segon cossi, on es pot veure la diferència en el cordó, totalment manual, cosa que denota que és una peça molt més antiga.

Aquesta que poso a continuació la trobo una peça extraordinària. És molt gran, fa quasi bé un metre de diàmetre per un metre d'alt. És molt provable que hagués servit per fer la bugada.

Pel tipus de cordó ha de ser una peça molt antiga, es pot veure clarament com és totalment manual, però sense cap mena de dubte, la va fer la mà d'un mestre, un mestre terrisser.

A les següents fotos es poden veure els detalls dels cordons amb les emprentes deixades pels dits del terrisser.